Dossier 9 Seminari I-S-R

(INDEPENDENTISTES, SOBIRANISTES, REPUBLICANES)

Dossier 9 (30-nov-2021)

Eix “L’ESQUERRA DEL S.XXI”:

L’ESQUERRA DEL S.XXI I LA QÜESTIÓ NACIONAL

El procés sobiranista català ha fet emergir entre les esquerres del nostre país el debat sobre la qüestió nacional i en particular sobre la revisió pacífica i democràtica de les fronteres estatals a l’Europa occidental moderna.

L’esquerra transformadora del s.XXI ha d’abordar la possible redefinició de les fronteres estatals europees sense els recels apriorístics derivats d’una interpretació esbiaixada de l’internacionalisme, d’una demonització genèrica dels nacionalismes o d’una pretesa contraposició amb les reivindicacions socials. Ben al contrari, ha de partir de la defensa dels drets nacionals i culturals dels pobles, d’un major empoderament ciutadà i del principi de subsidiarietat, així com de la denúncia dels nacionalismes imperialistes.

(1) Drets culturals i nacionals

Els objectius de caràcter nacional (la preservació de la llengua i la cultura, l’autogovern, l’autodeterminació,,…) han estat assumits per l’esquerra quan es donaven situacions clares d’opressió o colonialisme a ultramar. Però generen més dubtes quan el conflicte es planteja dins l’Europa Occidental.

Tanmateix, és difícil justificar que entre les prioritats de l’esquerra europea no figuri la protecció de les llengües i cultures minoritzades. Quan l’exercici del poder en un territori s’exerceix lluny i en una llengua i una cultura diferent de la pròpia, no som davant d’un problema de centralisme sinó de dominació. La solució no és la descentralització administrativa, sinó una distribució diferent del poder, basada en la llibertat dels pobles.

De fet es defuig el tema, fent ulls grossos a l’existència mateixa d’aquestes situacions d’opressió o persecució, com la que pateix Catalunya. Encara més es nega l’evidència de maltractaments socials i/o econòmics, que caldria qualificar, si més no, de para-colonials i que també són clars en el nostre cas. Fins i tot s’arriba a obviar l’existència mateixa d’aquestes comunitats nacionals.

Sembla com si amb aquestes negacions es vol evitar obrir un debat que probablement duria a la conclusió de que aquestes nacions europees minoritzades tenen també dret a l’autogovern i a l’autodeterminació. Conclusió que s’accepta en alguns casos com Escòcia, però que no es desitja generalitzar.

En el cas de Catalunya, l’actitud colonialista per part de l’Estat Espanyol és força evident: impugnació sistemàtica de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, espoli econòmic, control invasiu de la gestió autonòmica, ofec de la llengua pròpia, repressió dels moviments catalanistes… Fins i tot l’eliminació de les institucions catalanes, que ha estat reiterada al llarg de la història. Així, en el darrer segle, el 1923, el 1939, la Loapa derivada de l’intent del cop d’estat del 1981, l’aplicació de l’art.155 el 2017.

Més encara, ignorant argumentacions històriques i socio-econòmiques, per part de l’opinió pública i dels responsables polítics espanyols hi ha una gran resistència al reconeixement de Catalunya com a nació (fins i tot com a poble) amb llengua i cultura pròpia i per tant subjecte polític amb dret a l’autogovern. Les expectatives a la Transició i a la Constitució mateixa s’han vist hores d’ara  frustrades.

(2) El dret a definir les fronteres estatals europees

Els drets democràtics europeus, avui en retrocés en diversos àmbits, mai han inclòs el de participar en la definició de les fronteres estatals. De fet aquestes fronteres s’han determinat en la seva majoria com a resultat de conflictes bèl·lics o de pactes entre les oligarquies dominants. Rarament la ciutadania ha estat consultada sobre la seva adscripció a un estat. De fet, tampoc sobre altres fronteres administratives. Per exemple, la prohibició constitucional de federar comunitats autònomes (que afecta directament als Països Catalans) o la simple adscripció autonòmica del Condado de Treviño.

La reivindicació d’aquest dret a decidir sobre les fronteres cal inscriure’l en un procés d’empoderament ciutadà, contra el menysteniment dels mecanismes democràtics de participació i elecció. Es teoritza sobre l’Europa dels pobles, però a la pràctica s’opta per l’Europa dels estats i dels mercats, malgrat que sovint són un obstacle per a la democratització de les estructures europees i per a la construcció mateixa d’una autèntica unió europea. El procés sobiranista català reivindica aquest dret i pot impulsar un efecte contagi en les altres nacions oprimides a l’estat espanyol i a la resta d’Europa. Més encara, pot reobrir el debat sobre l’Europa dels pobles i de la ciutadania.

(3) El principi de subsidiarietat

Element clau en aquest procés d’empoderament ciutadà és la proximitat entre els òrgans decisoris i els afectats. La història és plena de com les oligarquies busquen contrarestar la voluntat popular mitjançant aïllar-se o allunyar-se de les unitats naturals d’organització reivindicativa immediata, com ara la fàbrica o el municipi. Saben que més enllà de la comarca o la regió, els moviments de base tenen dificultats per actuar de forma unificada i coordinada, requerint-se estructures costoses i lentes, amb proliferació d’instàncies intermèdies cada vegada més allunyades del batec popular. Al contrari, les oligarquies disposen de mitjans i recursos per organitzar-se en estructures piramidals i allunyades, constituint delegacions, lobbies i un llarg etcètera, de manera que la distància (física i/o administrativa) els beneficia. El principi de subsidiarietat està, doncs, fortament vinculat al de sobirania ciutadana. Afegim que també a l’equilibri territorial i a la preservació de la diversitat.

En particular, l’estructura de grans estats forma part d’aquesta estratègia de domini. Doncs, a l’hora d’aplicar el dret ciutadà a decidir sobre les fronteres, el principi de subsidiarietat més aviat apunta cap a estats de mida mitjana o petita, de manera que abonaria les pretensions catalanes. De fet a la UE tenim exemples significatius d’estats d’aquesta mena que són capdavanters en dinamisme i desenvolupament social i polític. Alternativament, podrien contemplar-se estructures confederals o fortament federalitzades; però, ben al contrari, sovint els gran estats resulten centralitzats i uniformitzadors.

(4) L’internacionalisme

Sovint aquest debat sobre els drets nacionals i sobre les fronteres estatals s’ofega sota un pretès i mal interpretat internacionalisme. L’internacionalisme progressista (del proletariat, de la classe obrera…)  proclama la fraternitat, la solidaritat i la cooperació per sobre de les fronteres administratives, és a dir, al marge de quines siguin les fronteres estatals i per tant de la seva creació o supressió.

Doncs, l’internacionalisme és plenament compatible amb la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles. L’internacionalisme no comporta suprimir fronteres, ni demonitza establir-ne de noves. Ben a l’inrevés, habilita el debat sobre les fronteres en el sentit que el seu resultat no ha d’afectar la lluita comuna ni les bones relacions entre els pobles afectats. L’internacionalisme fa que la lluita pels drets nacionals i per l’autogovern sigui compatible amb una visió universalista.

Per desgràcia, són les oligarquies dominants, i en especial les multinacionals, les que han entès i aplicat aquesta versió de l’internacionalisme, lamentablement pervertit en una globalització al servei dels seus interessos econòmics. En efecte, actuen globalment fent abstracció de les fronteres existents. Mouen capitals, desplacen produccions, organitzen xarxes comercials i defineixen la seva estructura administrativa segons les seves pròpies conveniències, de manera que les seves zones d’actuació poden subdividir un estat, o incloure diversos estats, o agrupar diverses parts d’estats diferents. Fins al punt que les institucions democràtiques tenen dificultats per regular les seves activitats i aplicar polítiques redistributives.

(5) Els nacionalismes

Una segona fal·làcia que intenta desacreditar les reivindicacions independentistes és la condemna genèrica dels nacionalismes, pressuposant que tots són perniciosos.

Val a dir en primer lloc que bona part dels qui reclamen la independència de Catalunya no són nacionalistes, ni tan sols pròpiament independentistes, en el sentit que aquesta independència no és la seva desiderata o la seva prioritat, sinó la única o la millor opció possible un cop estroncades altres vies (molt especialment l’Estatut del 2006)  per a resoldre els problemes socials i econòmics que els preocupen.

En segon lloc, que els nacionalismes són ben presents en molts dels qui així qualifiquen malèvolament els adversaris. Hi són en la major part dels nostres estats-nació, palesant-se en múltiples actuacions, fins i tot culturals o esportives (Jocs Olímpics, mundials diversos,…). No cal dir que és el cas espanyol, des de la vella “antes roja que rota” fins l’actual “unidad nacional”. De fet, són aquests nacionalismes estatals qui estan dificultant la democratització i la construcció de la unió europea.

Tanmateix, el que importa aquí és destacar que ser nacionalista no és necessàriament pejoratiu, ja que hi ha molt diverses formes de nacionalisme. No es poden equiparar el nacionalisme tibetà amb el xinés, el saharaui amb el marroquí o el palestí amb el jueu. Hi ha nacionalismes segregadors (per origen, ètnia,…) i n’hi ha d’integradors, basats en el respecte i l’acceptació dels altres. N’hi ha d’imperialistes i n`hi ha d’emancipadors. N’hi ha que accentuen la diferència i n’hi ha que busquen la igualtat. N’hi ha de violents i n’hi ha de pacífics. N’hi ha que persegueixen els beneficis de les oligarquies i n’hi ha d’interclassistes. L’esquerra ha de distingir entre uns i altres, entre els que mereixen el seu suport i els que cal combatre. En el cas de Catalunya, hi ha hagut sectors nacionalistes burgesos, guiats per interessos econòmics. Però domina una llarga tradició històrica de catalanisme progressista i republicà, que entronca amb el procés actual.

(6) Els drets socials

Finalment, cal denunciar la pretesa contraposició entre drets nacionals i drets socials. Cal insistir en que ambdues reivindicacions són perfectament compatibles i fins i tot complementàries, ja que per assolir millores socio-econòmiques satisfactòries cal el ple autogovern i la plena disposició dels recursos propis.

De fet, com ja hem dit, aquest lligam apareix clarament en la lluita catalanista des de fa més d’un segle. I hores d’ara  es pot afirmar que a Catalunya l’independentisme és majoritàriament d’esquerres i que l’esquerra és majoritàriament independentista.