Dossier 7 Seminari I-S-R-

SEMINARI D’ESQUERRES I-S-R

(INDEPENDENTISTES, SOBIRANISTES, REPUBLICANES)

Dossier 7 (10-abril-2021)

CAMPANYA A FAVOR DE L’AMNISTIA

En la nostra proposta d’acció política postelectoral es considera un punt inicial indefugible la reivindicació de drets democràtics bàsics:

 (1’)  PROPOSICIÓ DE LLEI PER L’AMNISTIA

Una de les primeres mesures del nou Parlament, hauria de ser formalitzar la petició d’amnistia per a totes les persones encausades en els diversos procediments judicials contra l’independentisme. Una amnistia és l’instrument adequat per posar fi a la repressió  soferta, tot i ser benvingudes mesures atenuants (indults, modificació del Codi Penal..).

Concretament el Parlament de Catalunya aprovaria presentar davant el Congrés de Diputats una iniciativa legislativa al respecte, que seria defensada per tres membres elegits pel mateix Parlament. Aquest procediment comporta un posicionament polític màxim, amb la implicació de dos poders legislatius. Un precedent n’és la petició a l’Estat de la delegació de competència per celebrar un referèndum, que el 8 d’abril de 2014 varen defensar davant el Congrés els diputats Rovira, Turull i Herrera, amb un impacte parlamentari, social i mediàtic important. 

Aquesta iniciativa parlamentària hauria d’anar acompanyada d’una Campanya per l’Amnistia amb una amplia implicació de la societat civil, d’entitats i d’institucions, no només de l’àmbit sobiranista, sinó dels sectors democràtics que denuncien la ingerència i la deriva dels poders judicial i policial.

(1) CAUSA GENERAL CONTRA L’INDEPENDENTISME I AMNISTIA.

Elements jurídics.

Arran de la causa general contra l’independentisme substanciada en un reguitzell de procediments en òrgans judicials i administratius diversos, l’amnistia ha tornat al debat polític català. A bona part dels diversos procediments de la causa s’han vulnerat un munt de garanties processals i drets fonamentals, entre d’altres, el principi de legalitat penal, els drets a la llibertat, de manifestació, participació política, a l’exercici de càrrec públic representatiu, la immunitat, la inviolabilitat i l’autonomia parlamentàries, el dret al jutge predeterminat per la llei, els drets lingüístics d’acusats i testimonis, el principi d’igualtat d’armes i, en general, el dret a la defensa i al procés degut i amb totes les garanties, com també el principi de responsabilitat individual. Així ho han denunciat, entre d’altres, les entitats de juristes agrupades en la plataforma International Trial Watch (ITW), pel que fa a la causa especial 20907/2017 jutjada a la Sala Segona del Tribunal Suprem (TS).

Amnistia o anul·lació de sentències i sobreseïment de causes?

En rigor, l’amnistia, entesa comunament com l’extinció de la responsabilitat criminal, civil i administrativa per delictes polítics i la cancel·lació dels antecedents penals, no hauria de caldre per al procediment abreujat 1/2016 davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), les causes especials 20249/2016, 20907/2017 i 20011/2020 davant la Sala Segona del TS i els procediments derivats dels dos primers davant la Sala d’Enjudiciament del Tribunal de Comptes, els sumaris 1/2019 i 2/2019 davant la Sala Civil i Penal del TSJC o els diversos procediments en curs en jutjats de primera instància i el TSJC sobre el referèndum del primer d’octubre de 2017.

Tanmateix, en les causes principals de la causa general contra l’independentisme no hi ha cap delicte, polític ni comú, sinó simples exercicis de drets. Tant és això que, en alguns casos, els mateixos jutjadors han admès l’absència de delicte, com ara al sumari 7/2018 davant la Secció Primera de la Sala Penal de l’Audiència Nacional (AN) (Sentència 20/2020, de 21 d’octubre) i al procediment abreujat 241/2019 del Jutjat d’Instrucció número 1 de Figueres (Sentència del Jutjat Penal número 1 de Figueres de 15 de desembre de 2020).

En aquest sentit, el que escauria en relació amb les causes esmentades al TS, el TSJC i el Tribunal de Comptes seria, ras i curt, l’anul·lació de les sentències condemnatòries dictades. Això no obstant, el caràcter ferm de les sentències i la tardança amb què es resoldran les vulneracions denunciades en via de recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional (TC) i, eventualment, en demanda contra el Regne d’Espanya davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), com també l’escassa probabilitat que la resta de procediments en curs de la causa general siguin sobreseguts, fan de l’amnistia una possible via alternativa per a aconseguir els objectius d’alliberament dels presos i extinció de les responsabilitats criminal i administrativa i la cancel·lació dels antecedents penals del conjunt de condemnats i dels que es puguin imposar a la resta d’encausats. L’amnistia en cap cas no implicala derogació de cap precepte penal, sinó només la correcció de la seva aplicació indeguda a fets que són exercicis de simples drets.

Igualment és adequada la proposta d’amnistia per a les condemnes dictades i els procediments en curs per manifestacions en el marc del procés sobiranista català i, especialment, en protesta per la causa general. En algunes d’aquestes manifestacions sí que es poden haver produït fets tipificats al Codi penal (atemptat contra l’autoritat, lesions, resistència a l’autoritat o desordres públics), que han de ser qualificats com a delictes polítics, atesa la intenció política dels autors, tal com s’han considerat històricament en contextos com aquest (com ara, a efectes de tractament penitenciari, a la Llei espanyola de 15 de febrer de 1873). I és que la repressió contra l’exercici de drets acostuma a portar com a conseqüència la comissió de delictes polítics com a resposta. Encara menys implica l’amnistia en aquests casos la derogació de cap tipus penal ni tampoc el reconeixement de legitimitat de les accions amnistiades, sinó només la constatació que la injustícia de les causes contra les quals protestaven i la ineficiència dels mitjans legals per a sobreseure-les o anul·lar-ne les sentències condemnatòries impedeixen el retret penal.

L’aplicació de l’amnistia

D’acord amb la legislació processal espanyola (art. 666.4 i 675 de la Llei d’enjudiciament criminal), l’amnistia és causa de sobreseïment dels procediments en curs. Tanmateix, en els casos en què els fets atribuïts no troben empara en l’exercici de drets fonamentals, una fórmula per a protegir el dret a la presumpció d’innocència dels encausats seria aplicar l’amnistia només a petició de part, i automàticament si hi hagi sentència condemnatòria ferma. En aquest últim cas, l’amnistia implica l’extinció de la responsabilitat criminal i, si escau, civil o administrativa, i la cancel·lació dels antecedents penals.

Els límits de l’indult

De molt menys abast per a combatre els efectes de la causa general contra l’independentisme és l’indult. D’antuvi, la legislació espanyola és almenys confusa sobre el seu abast. En efecte, el text actualment vigent de la Llei de 18 de juny de 1870, que estableix regles per a exercir l’indult, disposa que aquest pot abastar la totalitat de la pena o només una part (art. 1, 4). En canvi, el Codi penal actualment vigent (Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre) estableix que l’indult és causa d’extinció de la responsabilitat criminal (art. 130.4). En qualsevol cas, sí que és clar que, a diferència de l’amnistia, l’indult no extingeix la responsabilitat civil ni l’administrativa, la qual cosa és especialment problemàtica en algunes de les causes del procés, atesa la quantia milionària de les multes imposades pel Tribunal de Comptes al procediment de reintegrament B 215/17 i de les quantitats reclamades a les actuacions prèvies 80/19 d’aquest mateix òrgan.

Segonament, a diferència de l’amnistia, l’indult no cancel·la els antecedents penals, la qual cosa implica que el concedent reconeix la legitimitat de la condemna. I és que l’indult és una mesura de gràcia, històricament concedida pel cap de l’Estat o el poder executiu, mentre que l’amnistia és una mesura política aprovada habitualment pel poder legislatiu.

El principal límit que presenta l’indult com a via per a extingir la responsabilitat criminal per la causa general contra l’independentisme és que, en la modalitat «general», a diferència de l’amnistia, és expressament prohibit a la Constitució (art. 62.i). I cal recordar que la causa general contra l’independentisme afecta ja més de 2.850 persones, la qual cosa fa de l’indult una via inviable legalment per a sobreseure els procediments en curs, extingir la responsabilitat criminal per les penes que s’hi puguin imposar o, simplement, aplicar-lo a condemnats altres que els de la causa especial 20907/2017 del TS.

Reforma del Codi penal

La causa general contra l’independentisme no és un problema que es resolgui amb reformes del Codi penal, per tal com les causes principals s’han construït vulnerant el principi de legalitat penal. La reforma en profunditat o, més concretament, l’aprimament dràstic del Codi penal és una necessitat del tot independent de la causa general, sinó que deriva de la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans arreu del Regne i depassa amb escreix l’abast d’un manifest per l’amnistia dels presos i encausats polítics catalans. En aquest sentit, i sens perjudici d’una reforma més àmplia del Codi penal que abasti també altres àmbits i que és igualment necessària, caldria bandejar-ne tots els tipus penals que responen al model de «democràcia militant» descrit pel constitucionalista Karl Löwenstein (1937), els quals constitueixen simples delictes d’opinió o expressió:

La “provocació” o “l’apologia” del delicte no ha de considerar-se punible quan “les idees o doctrines” a què es refereix l’art. 18.1 del Codi Penal siguin de caràcter polític, filosòfic, cultural o de protesta social.

les «injúries» o «amenaces» a membres de la Corona (art. 490.3 i 490.2);

les «injúries» a les Corts Generals, les assemblees legislatives autonòmiques o llurs comissions (art. 496);

les «calúmnies», «injúries» o «amenaces greus» al Govern espanyol, Consell General del Poder Judicial (CGPJ), TC, TS o tribunals superiors de justícia ubicats a les comunitats autònomes, els exèrcits o les forces i cossos de seguretat (art. 504);

les «ofenses» als «sentiments dels membres d’una confessió religiosa» o dels qui no en professen cap (art. 524-525);

les «ofenses o ultratges» a «Espanya, a les seves comunitats autònomes o als seus símbols o emblemes» (art. 543);

la «manca de respecte o consideració deguda a l’autoritat» (art. 556.2);

la «distribució o difusió» de «missatges o consignes que inciten a cometre» determinats delictes «d’alteració de l’ordre públic» (art. 559);

l’«enaltiment o justificació» dels delictes de «terrorisme» (art. 578-579); com ja ha demanat Unidas Podemos al Congrés dels Diputats amb la inicial aprovació del PSOE.

Caldria replantejar els delictes d’«incitació» a «l’odi, hostilitat, discriminació o violència» a determinats grups definits a l’art. 510. Cal recordar que l’article 22.3 ja estableix com a agreujant de la responsabilitat criminal el fet de cometre un delicte per motius «racistes, antisemites o altre tipus de discriminació referent a la ideologia, religió o creences de la víctima, l’ètnia, raça [sic] o nació a què pertanyi, el sexe, orientació o identitat sexual[s], raons de gènere, la malaltia que pateixi o discapacitat». Si, malgrat tot, es considera necessari el manteniment d’aquest tipus penal, caldria incloure la discriminació per raó de llengua dintre els criteris definitoris, tal com defineix aquests delictes la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) (Recomanació núm. 15 sobre el combat contra el discurs d’odi, de 8 de desembre de 2015). Igualment, i conforme a la definició tant de l’ECRI com del Consell de la UE (Decisió Marc 2008/913/JAH, de 28 de novembre der 2008, sobre el combat contra determinades formes i expressions de racisme i xenofòbia mitjançant el dret penal), caldria suprimir la “ideologia” com a motiu discriminatori constitutiu del tipus, present en la definició del Codi espanyol, que suposa conferir la mateixa protecció penal a fets prepolítics i aliens a l’elecció de la persona com l’origen, el sexe o l’orientació sexual que a tries conscients com són les definicions ideològiques, la qual cosa ha estat aprofitada per una Fiscalia enormement comprensiva amb l’extrema dreta com és l’espanyola per a pretendre protegir amb aquest article les persones “d’ideologia nazi” (Circular de la Fiscalia General de l’Estat 7/2019, de 14 de maig, “sobre pautes per a interpretar els delictes d’odi tipificats a l’article 510 del Codi penal”).

Així mateix, caldria derogar o modificar els tipus penals que estableixen restriccions desproporcionades al dret de manifestació, com ara la penalització agreujada dels desordres públics comesos en el marc de manifestacions (art. 557.bis.3), la no-exclusió de la no-violència com a criteri de tipicitat en les «pertorbacions greus» d’una «reunió o manifestació lícita» (art. 514.4) i suprimir la sobreprotecció penal de què gaudeixen les de caràcter religiós (art. 523).

Igualment caldria derogar el precepte que penalitza l’acció dels piquets d’extensió de vagues (art. 315.3). També caldria derogar el delicte de «sedició» (capítol primer del títol XXII del llibre segon), una antigalla de la legislació vuitcentista amb un text mal definit, que tampoc no explicita la concurrència de violència com a criteri de tipicitat, i que no existeix a la legislació penal de les democràcies de l’entorn (Alemanya, Regne Unit) o llurs delictes equivalents contenen explícitament l’ús o amenaça de violència i es castiguen amb penes molt menors (dos anys de presó a França, art. 433.6 i 433.7 CP, i fins a tres a Suïssa, art. 285 CP, mentre que al Codi espanyol les penes oscil·len entre quatre i quinze anys). El delicte de sedició pot subsumir-se perfectament en els de «resistència» o «desobediència» (art. 556) o «atemptat» (art. 550), que tenen penes sensiblement menors (fins a un màxim de sis anys).

Tanmateix, cal advertir que una mera reforma o àdhuc la derogació del delicte de «sedició» només afectaria els condemnats per aquest delicte a la causa especial 20907/2017 del TS, però la resta de condemnats o encausats en els altres procediments de la causa general contra l’independentisme, per tal com només en aquella hi havia càrrecs de sedició, per la qual cosa la via de la reforma del Codi penal també és insuficient per a tornar el conflicte entre l’independentisme i les institucions catalanes i els poders centrals de l’Estat espanyol a l’esfera de la negociació política.

Igualment caldria derogar la reforma de l’article 432 que permet la qualificació  com a “malversació” de cabals públics d’accions que no impliquen lucre personal (Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, article únic, número 219). Una conseqüència immediata d’aquesta derogació seria l’absència de base jurídica per a les condemnes per “malversació” dictades a la causa especial 20907/2017 del TS, base que, en rigor, també és inexistent per a les condemnes per “desobediència” imposades en aquesta i en altres causes, atès que el TC és un òrgan constitucional que no forma part del poder judicial ni de l’Administració pública, que són els supòsits previstos en l’article 410, de manera que l’incompliment de les seves sentències o resolucions és penalment irrellevant.

(2) ARGUMENTS A FAVOR DE LA CAMPANYA

  1. L’amnistia representa el reconeixement per part de l’Estat de la legitimitat de les actuacions dels represaliats, siguin condemnats, exiliats, inhabilitats, investigats o perseguits en general. Per tant, també el reconeixement de la legitimitat dels fets amnistiats i l’anul·lació de totes les condemnes i processos oberts i les seves conseqüències.
  2. Posa les bases i les condicions necessàries per encarar una negociació amb un mínim de garanties per resoldre el conflicte polític. Una negociació amb presos i exiliats, posa la prioritat de la negociació amb la seva llibertat i exoneració i no en la resolució real i a fons del conflicte.
  3. Tot i no figurar explícitament com a prohibida a la Constitució (de fet, l’art. 666.4 de la Llei d’enjudiciament criminal la preveu com a article de pronunciament previ), de ben segur, que amb una interpretació restrictiva, el Tribunal Constitucional, i l’actual cúpula judicial, ho considerarien anticonstitucional, igual que els polítics i membres de la judicatura de l’entorn de la dreta. Difícilment el govern de PSOE-Podemos estaria disposat a enfrontar-s’hi i, si ho fes, significaria una bufetada al sistema judicial i un enfrontament total amb el deep state i la monarquia. De fet, una amnistia a favor de tots els condemnats i encausats significaria un canvi molt profund, difícilment assimilable per la dreta i la monarquia i difícil d’aconseguir amb l’actual correlació de forces i l’amenaça dels poders fàctics de l’Estat. Una campanya a favor der l’amnistia, que aplegués els sectors i forces polítiques democràtiques, republicanes i no compromeses amb el deep state aprofundiria les contradiccions a l’Estat espanyol i seguiria obrint bretxa al règim de la monarquia reinstaurada, incrementant la pressió a favor d’una negociació amb Catalunya o millorant les condicions per una sortida unilateral.
  4. Seguint  l’apuntat en el punt 3, pot ser una campanya que aplegui el màxim de voluntats, amb possibilitats exitoses de mobilització i de creació d’estructures unitàries seguint l’esperit del 3-O.
  5. Que una iniciativa com aquesta sorgeixi de les esquerres “ISR” ajuda a la incorporació d’altres sectors d’esquerres, no especialment independentistes o sobiranistes, com sindicats o Comuns, ens dona visibilitat, ens aferma com a subjecte polític i ens ajuda a articular aquest espai.

(3) PROPOSTA D’ACTUACIÓ

  1. A la darrera sessió de la XII legislatura, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució en què reclamava que les Corts espanyoles aprovin una llei d’amnistia (Annex 1). Hi van votar a favor JuntsxCat, ERC i CUP. Els Comuns s’hi van abstenir. També el col·lectiu Amnistia i Llibertat, conjuntament amb Òmnium Cultural, ERC, JuntsxCat, el PDeCAT i la CUP han fet una proposta en aquest sentit, que van enregistrar al Congrés el passat 16 de març (Annex2).
  2. La modificació al Codi penal deldelicte de sedició comporta la revisió de la sentència, que no és cap garantia de llibertat automàtica per als condemnats, ni resol el tema de fons i, per tant, tampoc afectaria tots els altres represaliats, condemnats i encausats per desobediència o desordres públics. En un estat plenament democràtic, el delicte de sedició no té cabuda en l’ordenament jurídic i ha de suprimir-se del Codi penal espanyol, que ja compte amb altres delictes de protecció de l’ordre públic, com el d’alteració de la pau pública (art. 557) o l’atemptat contra l’autoritat (art. 550), amb penes molt més baixes, en la línia d’altres estats europeus.
  3. Però les forces polítiques compromeses amb el govern de Madrid, així com sindicats afins, segurament seran reticents a anar més enllà. Cal posar-los en compromís i iniciar igualment la campanya.
  4. Cal donar suport a les campanyes ja iniciades i a la iniciativa del Parlament de Catalunya o les que els grups parlamentaris portin al Congrés.
  5. Caldrà convèncer el màxim d’actors en aquesta empresa, sense excloure els que d’entrada hi són reticents. Per tant, primer caldria el compromís dels participants en el seminari de començar la campanya en els seus propis àmbits d’actuació, partits, sindicats i entitats socials, per anar preparant un clima favorable.
  6. Una primera presentació pública del compromís de les esquerres “ISR” i aconseguir presència en els mitjans, amb opinadors favorables.
  7. Contacte amb Òmnium i “Amnistia i Llibertat” i amb les principals entitats socials, partits i sindicats per comunicar-los l’acord del seminari i per tal de coordinar actuacions.
  8. Fomentar la organització d’una coordinadora per impulsar la campanya: manifestos, manifestacions, ILP… Podria ser l’embrió d’una posterior organització unitària a favor del referèndum.
  9. Implicar el màxim d’organitzacions polítiques i socials d’arreu de l’Estat, principalment d’Euskadi i Galícia i aconseguir suports internacionals.
  10. Insistir fermament en el dret a la consecució de l’amnistia. El 18 de desembre de 2020, el Parlament de Catalunya va aprovar la Resolució 1126/XII, que reclama que les Corts espanyoles aprovin una Llei d’amnistia. El 16 de març de 2021, els diputats dels partits catalans ERC, Junts, PDeCAT i CUP varen presentar al Congrés de Diputats una Proposició de llei d’amnistia, que ni tan sols ha estat admesa a tràmit per las Mesa del Congrés, perquè la considera contrària a la Constitució. Amb aquesta decisió, el Congrés de Diputats ha deixat clar que mai acceptarà l’amnistia en el context del conflicte polític entre l’Estat espanyol i Catalunya. Per tant, la reivindicació de l’amnistia per la ciutadania ha d’adquirir força en la lluita contra la repressió i el reconeixement de la legitimitat democràtica dels fets encausats, posant en contradicció les forces polítiques de l’Estat espanyol autoproclamades democràtiques.
  11. Aquesta negativa de la Mesa del Congrés a permetre el debat sobre una llei d’amnistia, proposat pels grups independentistes a la cambra, torna a posar de manifest la nul·la voluntat política de l’Estat espanyol d’encarar una resolució política negociada. L’amnistia no serà possible mentre no existeixi aquesta voluntat, que significaria acceptar entrar a debatre el fons del conflicte, que no és altre que el dret d’autodeterminació. I no es donarà aquest escenari sense posar l’estat contra les cordes, amb la combinació d’una mobilització constant i la pressió originada per l’acció de la justícia internacional. Per això, els objectius d’autodeterminació i amnistia van íntimament lligats i no es pot separar una reivindicació de l’altre. A més, la mobilització conjunta aplega molta més transversalitat que per separat.
  12. Simultàniament, seria convenient acompanyar la campanya d’una altra a favor de la derogació de la Llei orgànica 4/2015, de 30 de març, dita “de protecció de la seguretat ciutadana” (popularment, «llei mordassa») però, en realitat, utilitzada sistemàticament com a eina de repressió administrativa contra les protestes socials i polítiques.

ANNEX 1. RESOLUCIÓ PARLAMENT DE CATALUNYA.

Resolució 1126/XII del Parlament de Catalunya, sobre l’amnistia

250-01627/12

Adopció

Ple del Parlament, sessió 68, 18.12.2020, DSPC-P 128

Publicació: BOPC 766

El Ple del Parlament, en la sessió tinguda el 18 de desembre de 2020, ha debatut el text de la Proposta de resolució sobre l’amnistia (tram. 250-01627/12), presentada pel Grup Parlamentari de Junts per Catalunya, el Grup Parlamentari Republicà i el Subgrup Parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent, i les esmenes presentades pel Grup Parlamentari de Catalunya en Comú Podem (reg. 88881).

Finalment, d’acord amb l’article 168 del Reglament, ha adoptat la següent

Resolució

El Parlament de Catalunya:

a) Declara que el lliure exercici dels drets polítics no pot tenir com a resposta la via de la justícia penal: la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació i el dret de participació política per mitjà de l’elecció de representants o per l’expressió directa de decisions constitueixen mecanismes bàsics i essencials d’una societat democràtica.

b) Reclama l’aprovació per les Corts espanyoles d’una llei d’amnistia que, sense renúncia de l’exercici dels drets vulnerats, inclòs el dret d’autodeterminació, comporti l’extinció de qualsevol tipus de responsabilitat penal i administrativa, incloses les reclamades pel Tribunal de Comptes, per tots els actes d’intencionalitat política vinculats a la lluita democràtica per l’autodeterminació de Catalunya, independentment del resultat, tipificats com a delictes o com a conductes determinants de responsabilitat administrativa, duts a terme des de l’1 de gener de 2013 fins al moment de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, amb qualsevol denominació i contingut.

c) Considera que als efectes d’aquesta llei d’amnistia s’ha d’entendre com a intencionalitat política qualsevol fet vinculat a la lluita democràtica per l’autodeterminació de Catalunya o qualsevol fet derivat de la crítica de l’actuació de les autoritats governatives o judicials que hagin estat perseguits penalment o administrativament des de l’1 de gener de 2013, i que en qualsevol cas han d’ésser compresos en l’amnistia:

1r. Els delictes de rebel·lió i de sedició.

2n. El delicte de malversació de cabals públics en concurs amb el delicte de sedició.

3r. Els delictes de prevaricació, de falsedat, de malversació de cabals públics, de desobediència o de revelació de secrets, i també els delictes comesos en ocasió o amb motiu d’aquests, sempre que estiguin vinculats a la preparació, l’organització, la promoció o l’execució del procés participatiu per a decidir el futur polític de Catalunya del 9 de novembre de 2014 o del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

4t. Els actes d’expressió d’opinions a la premsa, en obra impresa, a les xarxes socials o en qualsevol altre mitjà de comunicació que hagin estat valorats com a delictes d’incitació a l’odi vinculats al conflicte polític amb Catalunya.

5è. Els delictes contra l’ordre públic tipificats pel títol XXII del llibre II del Codi penal que hagin estat comesos en el marc de la lluita democràtica per l’autodeterminació de Catalunya o en el marc de les protestes i accions de crítica de l’actuació de les autoritats governatives o judicials arran del conflicte polític amb Catalunya, incloses les actuacions del Tribunal Constitucional, posteriors al referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

6è. Els actes d’índole diversa mediats per la realització d’actes amnistiats, sigui quina en sigui la denominació i la ubicació legal.

d) Reitera que l’amnistia, per a la plena eficàcia, ha d’anar acompanyada d’una solució efectiva del conflicte polític amb l’Estat espanyol que inclogui el reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya.

e) Fa avinent que l’amnistia ha de reparar els danys causats a les persones represaliades, a llurs famílies i als col·lectius dels quals formen part, i ha de comprendre mesures adreçades a tots els responsables de la repressió i la vulneració de drets fonamentals.

f) Fa una crida a la societat catalana a mobilitzar-se per donar suport a una amnistia que permeti l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de totes les causes obertes pels motius que expressa aquesta resolució, i encoratja tots els agents cívics, polítics i socials a reivindicar aquesta proposta mitjançant un acord nacional per l’amnistia, per l’autodeterminació i pels drets civils i polítics.

Palau del Parlament, 18 de desembre de 2020

La secretària quarta, Rut Ribas i Martí; el president, Roger Torrent i Ramió

ANNEX 2. MANIFEST AMNISTIA I LLIBERTAT- ÒMNIUM

MANIFEST AMNISTIA ARA!

En els darrers anys, l’entesa entre Catalunya i l’Estat espanyol ha viscut un dels períodes més complexos de la història. La judicialització del conflicte polític plasmada en l’empresonament per sedició de nou líders socials i polítics, l’exili i l’obertura de més d’un miler de causes judicials contra ciutadans del nostre país han dut a l’agudització d’un conflicte, ja de per si complex.

Catalunya és una societat democràtica, i la defensa dels drets i les llibertats no constitueix cap risc per a la convivència, sinó una eina imprescindible per avançar i fer realitat els grans consensos que cohesionen la societat. Un país plural que, en moments difícils, ha estat capaç de trobar punts en comú, dins la diversitat, per fer possible el progrés social i econòmic.

Davant d’aquest conflicte polític, els sotasignants creiem imprescindible que s’anul·lin totes les causes obertes arran de la judicialització del procés sobiranista. Cal que el conflicte torni al terreny de la política, d’on no hauria hagut de sortir mai, i s’han de trobar els mecanismes democràtics necessaris perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurement el seu futur polític. D’aquesta manera, la via política i la del diàleg l’única que pot resoldre aquesta situació.

És per això que els sotasignants, com a membres de la Plataforma Som el 80%, i davant de l’escenari que es crea amb l’arribada del nou govern de l’Estat, volem aprofitar per adreçar-li les següents demandes:

  1. La renúncia de les vies d’excepcionalitat jurídica i processal que posin fi, de manera definitiva, a tot tipus de repressió política.
  2. L’amnistia per a totes les persones perseguides judicialment arran de l’anomenat ‘procés sobiranista’. És un pas imprescindible per enfortir l’aposta pel diàleg.
  3. L’obertura d’un procés de negociació sincera, sense condicions ni renúncies, amb l’objectiu de pactar una solució real al conflicte polític.

Alhora, fem una crida a adherir-se al manifest a totes aquelles persones que aposten per posar fi a la repressió i per trobar una solució política al conflicte donant veu al conjunt de la ciutadania.