Dossier 3 Seminari I-S-R

SEMINARI D’ESQUERRES I-S-R

(INDEPENDENTISTES, SOBIRANISTES, REPUBLICANES)

Dossier 3 (22-des-2020)

L’ESQUERRA HA DE SER CAPDAVANTERA EN LA LLUITA PELS

DRETS CIVILS, SOCIALS I NACIONALS

En molts moments, les esquerres catalanes han estat motors de la lluita conjunta pels drets civils, socials i nacionals, alhora que compartida amb els sectors progressistes de la resta de l’estat espanyol. Tanmateix, no ha estat així en els darrers anys. Les circumstàncies actuals fan necessari i possible recuperar aquest paper de les esquerres independentistes, sobiranistes i republicanes.

(1) DEL FRANQUISME A L’ESTATUT

Alguns dels participants en aquest Seminari ja vam coincidir en la lluita contra la dictadura franquista. Les esquerres lideràvem en bona mesura aquesta lluita, aplegant la reclamació dels drets fonamentals, les reivindicacions socio-econòmiques i la defensa de la llengua i la nació catalanes (i occitanes, caldria afegir) com un corpus interrelacionat i inseparable. Sabíem, per exemple, que les presumptes millores en les condicions de vida quedarien necessàriament limitades si no anaven acompanyades de la implantació de la democràcia i de l’autogovern. De fet el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” de l’Assemblea de Catalunya centrava l’atenció en aquests aspectes com a claus per un progrés socio-econòmic coherent i durador, que no calia explicitar en l’enunciat.

Alhora, no hi havia dubtes que aquesta lluita a Catalunya era plenament solidària i coordinada amb la de la resta de l’estat espanyol: la batalla a Catalunya feia trontollar tot l’aparell estatal i els avanços que assolíssim repercutirien sens dubte en els altres territoris.  

També bona part de les esquerres, a través del govern tripartit format el 2003, van liderar el projecte d’estatut d’autonomia del 2005, després modificat a les Corts Espanyoles i finalment aprovat en referèndum el 2006. Cal dir que primer l’autocensura en la fase catalana i després les ribotades a Madrid van fer desmarcar-se’n sectors significatius de l’esquerra.

En qualsevol cas, el procés estatutari novament va aplegar l’ampliació de l’autogovern i de la disponibilitat dels recursos propis amb el reforçament dels drets fonamentals i la millora en les condicions de vida de la ciutadania. Novament també, aquell procés s’estendria a altres Comunitats Autònomes, revisant a l’alça els estatuts previs.

(2) EL TRENCAMENT

El paper motor de les esquerres va bloquejar-se al 2010 per les retallades imposades pel Tribunal Constitucional i més encara per la reacció de bona part de la ciutadania que no estava disposada a acceptar-les resignadament. La iniciativa va passar a la societat civil i va ser secundada per governs liderats per la dreta. En paral·lel s’havia produït la crisi financera del 2008 i les conseqüents polítiques d’austeritat que aquí van ser assumides per aquests mateixos governs. Mesures contra les quals es va revoltar el moviment 15-M arreu de l’estat espanyol.

Des d’alguns sectors de l’esquerra, es trenca així el maridatge entre drets socials i nacionals que la major part de les esquerres catalanes havien practicat en les darreres dècades. Alhora qüestionen la concordança entre el procés català i els moviments regeneradors estatals.

(3) EL 3-OCT-2017

Tanmateix, l’1-oct-2017 i els esdeveniments posteriors mostren com de necessari és superar aquestes desavinences i el 3-oct com de possible és fer-ho. D’una banda cal enfrontar-se a la repressió jurídica i policial que fa aflorar les arrels autoritàries del règim del 78 (o més ben dit, de la reinstauració de la monarquia) i torna a posar en perill drets fonamentals. D’una altra, la crisi sanitària de la Covid-19 ha accentuat una crisi socio-econòmica que amenaça de tornar a la pobresa àmplies capes de la població. Tancant el triangle, és la reclamació dels drets nacionals catalans l’origen de la referida repressió i és cada cop més clar que un major autogovern i una major disponibilitat dels recursos propis són imprescindibles per combatre la crisi a Catalunya. Igualment, a la resta de l’estat espanyol sembla necessari un major apoderament de la ciutadania i una major recaptació de recursos.

Lluites totes elles que ens confronten a les oligarquies espanyoles i catalanes, que veuen perillar el “statu quo” i per tant la seva capacitat de dominació i explotació. Fins i tot el pilar fonamental que és la monarquia, desprestigiada per la seva mateixa degradació.

Tanmateix, probablement l’element més desestabilitzador és la reivindicació nacional catalana: és simptomàtic la unanimitat i bel·ligerància dels poders fàctics, i en particular el paper actiu del rei, contra el procés català, donant empara a la repressió policial, judicial, econòmica i política.

(4) EL PAPER DE LES ESQUERRES

Sembla clar, doncs, que les esquerres catalanes han de reafirmar la seva tradició d’assumir sense reserves la triple lluita pels drets civils, socials i nacionals, remarcant la seva interdependència i complementarietat: van liderar l’oposició a la dictadura franquista; arreu del mon han denunciat tota forma d’imperialisme i colonialisme; sempre apuntant cap a la millora en les condicions de vida de les classes populars.

La millor concreció per aquests drets seria la implantació efectiva de la República Catalana (i de l’Aran), fórmula que qüestionaria la continuïtat del règim del 78 i que en qualsevol cas és compatible amb mantenir llaços de col·laboració i solidaritat amb els altres territoris de l’estat espanyol.

Som conscients que una confrontació d’aquesta magnitud requereix un front molt ampli i transversal, capaç d’impulsar una potent mobilització ciutadana com suport a les accions institucionals. En qualsevol cas les esquerres (polítiques, sindicals, socials…) han de ser part activa d’aquest front.