Dossier 10 Seminari I-S-R

(Independentistes-Sobiranistes-Republicanes

Dossier 10 (def, 26-abril-2022)

NOTA PRÈVIA.

L’objectiu d’aquest dossier és destacar el paper de les classes mitjanes en l’acció política de l’esquerra transformadora del s.XXI, derivat en bona mesura dels seu creixent pes quantitatiu i qualitatiu des de les darreres dècades del s.XX. No pretén analitzar els canvis generals en les classes i estratificacions socials en el darrer segle, ni en particular actualitzar conceptes com classe obrera o classe treballadora. 

Eix “L’ESQUERRA DEL S.XXI”

LA BASE SOCIAL DE L’ESQUERRA TRANSFORMADORA DEL S.XXI

La clàssica lluita socio-econòmica entre la classe obrera i la burgesia s’ha d’adaptar a les circumstàncies del nostre temps i del nostre entorn. En particular, l’acció política de l’esquerra transformadora ha d’abastar des de la protecció de les classes més desafavorides, fins a la defensa dels valors democràtics i la cultura del servei públic i del bé comú. Objectius compartits per un ampli ventall de capes socials, que inclou bona part de les classes mitjanes.

(1) L’estratificació social i la seva permeabilitat

Clàssicament la lluita de classes s’entenia com una confrontació del proletariat (que sovint comptava amb la complicitat del món de la cultura: intel·lectuals, estudiants,…) contra la burgesia (grans propietaris, aristocràcia,…). Entremig quedava la petita burgesia (petits propietaris, artesans,…), de menor entitat i amb interessos propis i oportunistes, i per tant amb un paper subsidiari. S’afegia una escassa permeabilitat social, de manera que el proletariat ho era per sempre, fins i tot també els successius descendents.

Si ens focalitzem en el nostre entorn europeu de les darreres dècades del s.XX, aquesta clàssica dualitat s’ha diversificat. D’una  banda, creant i diferenciant diferents capes dins les classes assalariades (segons salaris, treball,….). En l’altre extrem, la burgesia productiva s’ha vist superada per una burgesia especulativa, més dominant i explotadora.

Més important és que el pes relatiu ha canviat substancialment, amb un notable creixement de les classes mitjanes, incloent-hi un ampli ventall de capes i situacions (treballadors del sector públic, comerciants, professionals, petits empresaris, autònoms, assalariats d’alt nivell,…).

Aquest increment de les classe mitjanes prové majoritàriament per promoció des de les classes baixes, gràcies a la permeabilitat derivada de l’educació superior, la progressió professional, etc. La lluita per millorar les condicions dels proletaris ja no és només la col·lectiva contra la burgesia, sinó també la individual per escalar fins a les classes mitjanes.

(2) La globalització i les crisis del s.XXI

El neoliberalisme globalitzat de finals de segle va trastocar aquest esquema. Al proletariat obrer local s’hi afegeixen noves formes de proletariat deslocalitzades i més vulnerables, que alhora afebleixen la capacitat de la lluita local tradicional. L’adversari directe a la fàbrica i al carrer es dilueix en un gran capital internacional especulatiu, sovint anònim.

Les crisis del s.XXI han accentuat aquests retrocessos en l’escala social i en general l’empitjorament socio-econòmic de les classes populars. Així, l’empobriment de les classes mitjanes als USA ha fet que, per primer cop en moltes dècades, ja no s’hi inclogui la majoria de la població, trencant una de les senyes d’identitat del model nord-americà.

(3) La desigualtat social

El resultat de tot plegat és un creixement de la desigualtat social, tant local com internacional, contra la tendència en la segona meitat del s.XX, si més al mon occidental. Com diu un dels principals magnats nord-americans, en una versió actualitzada i simplificada de la lluita de classes, els rics estan guanyant la guerra contra els pobres en l’escenari mundial.

La sensibilitat envers aqueta creixent desigualtat social i la priorització de la lluita per revertir-la és probablement la principal senya d’identitat de l’esquerra transformadora, front els qui mesuren la salut socio-econòmica en termes de PIB, transaccions comercials o cotitzacions borsàries.

(4) L’aliança entre les classes baixes i les classes mitjanes

Una de les conseqüències d’aquest nou panorama és que l’acció política de l’esquerra transformadora, i en especial les majories revolucionàries, han d’aplegar tant les classes baixes com les mitjanes. No només per una qüestió quantitativa, sinó també qualitativa.

Quantitativa en el sentit de pèrdua de pes específic percentual per part de la classe obrera en sentit estricte. Qualitativa ja que restringir aquesta acció política als estrats baixos ens allunya dels qui hagin pogut accedir a estrats superiors i que probablement continuïn sentint-se solidaris amb els de procedència. Arribaríem a la paradoxa que els exclouríem de la nostra lluita quan la seva promoció ha estat possible, en bona part, gràcies precisament a ella: estaríem lluitant perquè els “nostres” deixin de ser-ho i de retruc tenir cada vegada una base social més reduïda.

Això comporta un important gir ideològic: les classes mitjanes han de constatar els problemes compartits amb les baixes, i aquestes han d’assimilar la necessitat d’aliances amb les mitjanes. Els conceptes i el llenguatge clàssic sobre classes socials i lluita de classes ja no resulten, doncs, tant adequats per reflectir la situació com, per exemple, a la Catalunya industrial de fa un segle. Subsisteix, com s’ha dit, la distància i l’enfrontament entre rics i pobres, però en amplis sectors populars s’ha afeblit la identificació individual amb una classe social.

(5) El “pensament únic” neoliberal

De fet aquesta aliança ve obligada per fer front al neoliberalisme del consens de Washington, dirigit a afavorir els més rics i poderosos en detriment de les classes baixes i mitjanes. La lluita en l’àmbit socio-econòmic requereix denunciar les pretesament inevitables i úniques polítiques econòmiques, que amaguen una ofensiva contra els drets laborals i contra les rendes assalariades. Cal denunciar la omnipotència del mercat com a únic element regulador de la producció, la preeminència de les activitats especulatives sobre les productives, la desregulació de les relacions comercials, la regressió en els drets laborals i en les condicions de treball, l’austeritat en la despesa pública i un llarg etcètera de principis que es presenten com a indiscutibles i inevitables.

Cal elaborar propostes alternatives que emfatitzin la importància del sector públic i del tercer sector, la rellevància de les organitzacions sindicals, la competitivitat basada més en la innovació que no pas en la reducció de costos laborals i un altre llarg etcètera d’idees contraposades a les anteriors. Propostes alternatives que palesen les coincidències entre les classe baixes i mitjanes.

(6) Els nous objectius de l’esquerra transformadora i els moviments socials

Tanmateix, ja no ens podem reduir a aquests objectius. En efecte, com en una nova versió de la piràmide de Maslow, l’esquerra ha anat ampliant el seu catàleg d’objectius: des dels més elementals (subsistència, esclavitud, discriminació racial,…), fins als de condicions de treball (salari, jornada, estabilitat, salubritat,…), serveis socials (educació, sanitat, pensions, habitatge, transport,…), polítics (pau, vot, transparència, immigració, seguretat,…), socials ( gènere, sexe, dependència, lleure,…), personals (divorci, avortament, mort digna,…), ambientals (ecologisme, sostenibilitat, acústics,…) i un llarg etcètera. En el nostre anterior dossier fèiem especial esment als drets de les minories nacionals i en particular a l’autodeterminació de les nacions sense estat.

Sovint la lluita per aquests objectius ha estat vehiculada a través de formes organitzatives novedoses: plataformes, marees, assemblees…  De vegades amb la col·laboració dels partits polítics i sindicats tradicionals, però d’altres al marge i fins i tot amb recels. Probablement perquè aquests moviments socials no corresponen als encasellaments ideològics o de classe, com ja s’ha dit.

(7) Les classes mitjanes, motor dels nous canvis

Sovint, en aquests nous objectius la iniciativa ha estat més aviat en mans de les classes mitjanes que no pas del proletariat o de la classe obrera, les quals fins i tot en alguns casos s’hi han mostrat indiferents i reticents. Exemples moderns els tenim en els moviments pacifistes, feministes, ecologistes, LGTB, hackeristes,…  De fet, aquestes classes mitjanes han alimentat en bona mesura els moviments socials abans referits.

Doncs, les classes mitjanes no només són aliats de les classes baixes en la lluita contra les polítiques neoliberals, sinó que sovint són els autèntics líders de profundes transformacions socials.

(8) La radicalitat democràtica

Tant en la lluita econòmica com en aquests nous objectius és especialment rellevant el paper de l’Estat i de les institucions, no només per la seva capacitat d’acció directa sinó per la seva potestat reguladora. Cal, però, recuperar la seva plena vigència ja que sovint semblen mediatitzades per les oligarquies dominants, les imposicions neoliberals, el conservadorisme judicial…

També en aquesta lluita per l’empoderament ciutadà cal una aliança de totes les classes populars, que l’esquerra transformadora ha de propiciar. La conjunció de les organitzacions i moviments socials amb l’estat i les institucions és l’estratègia que pot capgirar la desigualtat social.